Quan hem començat a estudiar la Química, hem vist que l’aparentment infinita multiplicitat de la realitat està organitzada en base a una sèrie finita de patrons (un d’ells, per exemple, la polaritat), els quals guarden un ordre estructural estricte i una jerarquia que els relaciona entre si. Totes les explicacions científiques d’aquesta realitat coincideixen en mostrar comportaments anàlegs tacats de petites però importantíssimes excepcions entre allò més gran i allò més petit, entre els extrems de la jerarquia de “nivells de realitat”.
Podríem explicar aquesta realitat, doncs, com si fos una superposició de “capes de ceba” de diferents components i aspectes, fets només, d’uns quants ingredients bàsics. Aquests ingredients, evidentment, són els que també formen les persones, els seus ossos i músculs, nervis i pell i també els que intervenen a les reaccions químiques relacionades amb els seus estats d’ànim, sentiments, relacions,... Així mateix, la seva comprensió (no sempre absoluta) i el seu domini (no sempre magistral) són els que han permès l’evolució de les nostres societats i el seu desenvolupament tecnològic i econòmic. Malauradament, també són els protagonistes de les seves conseqüències més negatives. I és aquí, on es torna a fer evident, indissoluble de l’altre pol, el costat negatiu de qualsevol ingredient de la realitat i ens explica com actua el patró bàsic de la polaritat.
Tot això és el què els alumnes de 2on d’ESO han començat a treballar i han intentat explicar amb un objecte físic: aquesta gran complexitat d’explicacions intangibles, substituint la ceba per figures geomètriques concèntriques inspirades en el concepte d’una Matrioska, seguint els principis de Leonardo da Vinci:
